Ràdio
Sóc l'actual directora i presentadora del programa 'En primera persona' de RNE a Radio 5. M'apropo a realitats socials que ens envolten, però que sovint desconeixem, sense filtres ni matisos. Històries de vida i realitats de persones anònimes que mereixen ser explicades per ells, en el seu ambient, sense trastocar aquesta realitat amb la intenció de portar-me els oients a través de les ones a aquests altres llocs. Conèixer és empatitzar, conèixer és no jutjar sense cap motiu.
'En primera persona' ha estat reconegut amb el XVI Premi 28 de Febrer del Consell Assessor de RTVE a Andalusia per un reportatge sobre un centre d'aprenentatge, el Premi Reina Sofia contra les Drogues per un programa en col·laboració amb la Fundació Projecte Home, el Premi Luís Portero en honor a la edició sobre donants vius, i el premi Dret a la Infància i Periodisme per un reportatge sobre el assetjament escolar, entre altres.
El meu periple per les ones va començar abans d'anar a la facultat de Ciències de la Informació a Barcelona perquè vaig estudiar un curs de ràdio a l'escola Mk3 i em vaig recórrer la província amb programes i seccions diverses les ràdios municipals com ara Ràdio Mollet, Ràdio Castelldefels i Ràdio Santa Perpètua de la Mogoda mentre estudiava periodisme. I l'any de les Olimpíades el 1992 vaig treballar a la cadena musical Radio 80 Serie Oro que ja no existeix.
Ja en el meu darrer any de carrera a la Freie Universität de Berlín, vaig ser corresponsal a Alemanya per a Radio Voz entre 1995 i 1998, redactora a Multikulti Radio a Berlín el 1995, a més de col·laborar amb reportatges socials a ORB (Osdeutscher Runfunk Berlin Brandenburg).
Posteriorment, vaig aprofundir el meu compromís amb la formació en l'àmbit de la radiodifusió, assumint el rol de professora al mòdul de ràdio al Màster en Periodisme de 360º de RTVE. Aquesta experiència em va permetre compartir els meus coneixements i passió pel medi radiofònic amb les noves generacions de periodistes. A més, vaig impartir tallers de ràdio a la Universitat de Sevilla a la Facultat de Comunicació per a Radius, una iniciativa que va reforçar la meva convicció en la importància de la formació pràctica i especialitzada per als futurs professionals del sector.
Altres programes
Sèrie de reportatges-entrevistes que fan un recorregut històric d´un tema a partir d´una història personal.
En aquest recorregut s'hi inclouen testimonis històrics, que ajuden a conèixer la realitat d'una altra època en què es va silenciar aquestes veus.
Històries de persones les veus de les quals han estat silenciades per diferents motius: de raça, religió, ideologies, color, ofici o qualsevol altra raó. Persones que han defensat uns valors ètics, justos, democràtics i molt dignes, però que no eren acceptades per la societat o pels governants del moment.
Veus Silenciades que van ser marginades i menyspreades injustament. Algunes són veus del passat que segueixen silenciades avui dia, d'altres són noves Veus Silenciades. En aquest espai i exercint la tasca de servei públic, Voces Silenciadas pretén donar veu a totes aquestes persones. Cada espai tracta un tema diferent de persones que sempre han cregut que “Un altre món és possible” i han lluitat i segueixen lluitant per aquest altre món.
Aquest compromís amb donar veu als sense veu i la meva dedicació a ressaltar històries oblidades o ignorades em van valer l'honor de ser guardonada amb el Premi Rei d'Espanya de Periodisme, un reconeixement que reflecteix la importància d'aquestes narratives al periodisme ia la nostra societat.
Premi Rei d'Espanya 2007
Cartes per a la llibertat pretén ser el altaveu dels presos que escriuen cartes. En aquestes cartes hi escriu el pare, el fill, l'amic, el marit o el germà. La persona i no el condemnat que és a la presó.
Com a diari…
Avui també he viscut la mateixa sensació. Cada vegada que entro a la presó per anar al mòdul 102 del centre penitenciari a Sevilla 1 tinc la incertesa de: qui vindrà, s'acordaran de portar alguna carta. És complicat comptar sempre amb aquests perquè hi ha qui està de permís, altres acaben de sortir en llibertat, alguns que no estan d'humor o estan treballant a l'economat, netejant o tallant els cabells. Però gairebé sempre arriben presos de la mà d'un altre que ja és habitual al taller. Hi ha també qui ve, però no li agrada escriure, encara que ajuda quan em parlen de l'argot talleguer, per exemple.
A la biblioteca on ens reunim les emocions estan a flor de pell moltes vegades. Perquè llegir una carta on t'has exposat i t'has obert de cor, emociona el que la llegeix i els que escoltem. És fàcil fer-se una idea de com es viu privat de llibertat durant mesos o anys sense poder veure els seus familiars o sense acomiadar-se d'algun familiar que ha mort. No tots tenen permisos per sortir de tant en tant al carrer, molts fa anys que no trepitgen.
Hi ha moments en què es fan abraçades, es creuen mirades còmplices entre ells, se'ls humitejen els ulls llegint les cartes. Són moments intensos per a tothom, però molt alliberadors alhora. Els presos agraeixen molt aquesta estona de xerrada, d'escolta relaxada, on ells són els protagonistes no pels delictes i sí perquè són pares, fills, germans o amics dels amics que senten, ploren, riuen i pateixen.
Són cartes per a la llibertat perquè les cartes són lliures, poden escriure sense ser jutjats, sense que els retreguin o els contestin sobre la marxa. Les paraules i els pensaments són lliures. A més, les cartes poden entrar i sortir de la presó, ells no.
Podcast que intenta ser l'altaveu dels presos que escriuen missives.
El Locutori
Des del 2001 fins al 2004, vaig dirigir la secció primer dins d'un magazine que vaig batejar com 'El locutori' a RNE, Ràdio 4. Era un format molt nou perquè convidava a l'estudi de ràdio persones immigrades que per aquell temps quan no existien els mòbils, acudien regularment als locutoris per parlar amb les seves famílies i resoldre el màxim de temes en el menor temps possible perquè el comptador corria i sortia car trucar. Venien a la ràdio i podien trucar gratis, a canvi els demanava poder gravar l'inici de les converses amb les seves famílies als països d'origen, als idiomes. I després, seguia una entrevista amb ells. Va ser un programa nou que va estar convidat al Fòrum de Barcelona, l'FNAC i diferents esdeveniments. I el 2004, vaig tenir l'honor de rebre el premi Francesc Candell pel programa. Aquest reconeixement va ser no només un reflex del meu compromís amb el periodisme social i comunitari, sinó també un testimoni de l'impacte i la importància del Locutori per abordar temes d'integració i diversitat cultural a la nostra societat des d'una mirada més humana.
Construint Memòria
En aquest podcast estic creant un banc de memòria que no apareix als llibres de text perquè pertanyen a la memòria social del nostre país. Després de més de 20 anys com a periodista social m'he anat trobant amb persones molt valuoses i valentes que han engegat projectes necessaris per a col·lectius vulnerables que avui dia estan consolidats o han creat escola. Estic rescatant molts d'aquests testimonis perquè la memòria no es perdi.
Pel camí també me'n vaig trobant amb altres persones carismàtiques que estan construint memòria i que se sumen a aquest banc de la memòria perquè són catalitzadors de canvi als nostres barris, en col·lectius en risc d'exclusió, en famílies i en la societat en general. Es van entrellaçant històries de vida, unes van posar els fonaments, altres segueixen construint sobre aquestes bases, altres aposten per fórmules noves però tots ho fan darrere d'una societat més justa i digna per a tots conquerint i consolidant drets.
